divendres, 9 d’abril de 2010

OVIDI MONTLLOR, EL MILLOR HOMENATGE: LA VICTÒRIA!

El passat 30 de Març, més de 40 músics i prop d'un miler de persones ens reuníem a la sala Sanchis Guarner de la Universitat de València per retre-li un homenatge al cantautor, actor i treballador de mil tipus: Ovidi Montllor i Mengual. Estic convençut que aquella vesprada l'Ovidi ens mirava des de dalt del barranc del Cinc amb un somriure de complicitat. Per a nosaltres va ser una vesprada màgica, emocionant, memorable.


Però tampoc ens enganyem, aquell homenatge no era tant per l'Ovidi sinó per nosaltres, pels que estàvem allà i els que hagueren volgut estar, pel País Valencià i pels Països Catalans. I és que l'Ovidi té quelcom que fa que el sentim tan aprop, tan nostre, tan present. Quinze anys de vacances i un grapat més de silenci polític i mediàtic no han pogut fer-lo callar. Ni aïllat ni acabat, com diu en la seua cançó. I és que l'Ovidi mai ha aplegat a anar-se'n, ja ho diu Núria Cadenes quan parla de la maledicció Ovidiana: l'Ovidi no se'n va: és qui torna. I això vàrem fer el passat dia 30: invocàrem i evocàrem la figura de l'Ovidi, la seua veu, el seu record, per tal de retrobar-se, una vegada més, amb la seua poesia, el seu cant, la seua presència i així sentir-se, de nou, un poc més forts, un poc més ferms,un poc més poble.


L'Ovidi és moltes coses: el gest i la paraula, els ulls tristos que ens miren des dels quadres d'Antoni Miró, la veu que ens explica contes de reis i del poble, l'obrer que li canta a la fàbrica i el llaurador que li canta a la terra; és l'Estellés, Papasseit, Espriu i Sagarra; és la solidaritat i la tendresa, la coherència i l'alegria. Però sobretot és un camí per retrobar-se o descobrir-se a nosaltres mateixos, per acostar-se al nostre “jo” individual i col·lectiu. Quan s'escolta l'Ovidi sembla que ens parle de nosaltres mateixos, d'avui i d'ara, és gairebé impossible no identificar-se amb el seu compromís i les seues lluites, tal vegada perquè també són les nostres.


Com ens explicava el seu amic i company Miquel Pujadó per l'Ovidi no val la pena assistir als actes formals i solemnes com el seu soterrament, plens de botiflers que li havien estat fent la mà durant anys i després anaven a lloar-lo. No, l'Ovidi ho preferia “tot ben senzill i ben alegre” i així vàrem pretendre que fos el nostre homenatge, un acte sincer i sentit, sense grans cerimònies, una reunió d'amics. I és que l'Ovidi forma part de tot un seguit de mestres molts dels quals ja no hi són, però que encara tenim la sort de gaudir de tot allò que ens han deixat i retrobar-nos amb ells i amb nosaltres. Ovidi, Sanchis Guarner, Joan Fuster, Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés(que uns dies abans de l'homenatge també es complia el disset aniversari de quan ens va deixar) i un llarg etcètera. Mestres que “encara, nois, encara” són més que vigents i acudim a ells per tal de redreçar, més que siga un poquet, el nostre camí, comprendre millor el nostre voltant i a nosaltres mateixos, és a dir al nostre poble, al país que construïm dia rere dia.


El passat dimarts 30 de Març no li vàrem fer un homenatge a l'Ovidi, ens el férem a nosaltres mateixos. Ens el férem perquè necessitem d'ell, perquè volíem tornar a escoltar la seua veu, perquè ens l'estimem i n'és part de nosaltres i la nostra lluita. Així, l'únic que podem fer per ell és donar-li les gràcies per, una vegada més, regalar-nos la seua veu i els seus versos que dia rere dia ens donen les forces necessàries per seguir endavant. Gràcies, Ovidi, de tot cor. Si qualsevol dia haguérem de fer realment un homenatge que estiguera a l'alçada de tot el que ens has deixat, sincerament, no sé si en seriem capaços. Mentrestant, trobe que el millor homenatge que et podem fer és seguir treballant dia a dia fins “aplegar al dematí que el plor siga d'alegria”. Gràcies, Ovidi, per tantes coses. Gràcies.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada